TANCAT PER "VACANCES"

PENSO QUE ÉS UN BON MOMENT PER POSAR UN PUNT I SEGUIT AL PENSAR.

FINS AVIAT!

"El MAL" ÉS A LA TERRA

TOTS (ELS QUE VAM FER LA COMUNIÓ SENSE DINAR A 70 € PER BARBA) SABÍEM QUE EL DIABLE CORRIA PER LA TERRA CERCANT GENT INDECISA I QUE ENS PORTARIA AL PECAT.

ARA RESULTA QUE SEGONS LA PENYA DE "LA EPISCOPAL" EL MAL-DIABLE TÉ QUASI NOMS I COGNOMS, I A MÉS MILITA AL PSOE. A VEURE QUI EN TÉ DUBTES D'AQUEST DOGMA DE FE?

Els dies de la "santa inquisició" els teníem per vistos en el passat, semblava que ara ja era una altra època molt més moderna i lliure. Doncs "craso error", estem més envoltats dels "torquemada" que mai. No hi ha país europeu, llevat de la pobre Polònia, que tingui uns senyors bisbes tant beligerants com els espanyols.

Ja pot semblar feixuc haver de parlar sovint dels representants de Déu a la terra però és que provoquen cada dia. Potser ho fan amb ganes de demostrar que encara hi són quan pocs els fan cas, o potser estan llepant-se les ferides que els provoca l'atac constant dels zapateristes amb tanta llei contra la família, l'educació religiosa i alguna que altra barrabasada defensada per la impecable vicepresidenta del nostre Govern.

Aquesta vegada ha tocat guerra a l'Educació per a la ciutadania, una assignatura imprescindible en una societat que com ells mateixos diuen perd valors i està lliurant-se a les mans del diable. Seria més just poder salvar la convivència democràtica si es vol parlar de cristianisme, o això em sembla.

Va essent hora i no em canso de repetir-ho de tancar el tema de concordats, acords i altres punyetes amb la Santa Seu i els seus líders. Cada dia em posen més a descobert les arrels anarquistes que segur tenim molts, i estan posant fil a l'agulla del final de la història i el conte de l'Espanya catòlica.

L'escola pública i laica, la religió privada i amb tota la fe que es tingui.

Abans d'acabar em poso a defensar el MAL, i és una alternativa que potser cal defensar si ells ho volen així. Si el maligne és llibertat que compti amb mi, si el maligne és ser ateo que compti amb mi, si el maligne és obert i democràtic que no ho dubti en sóc seguidor ferm, si el maligne és laicitat total el defenso amb tot, i si el maligne vol seguir destruint la mentida de l'estructura catòlica aquí té un manobre.

TRENTA ANYS I UN DIA. TEMPS DE LLIBERTAT

D'ANIVERSARI EN ANIVERSARI ES VA CONSTRUINT LA HISTÒRIA PERSONAL I COL.LECTIVA.

EL 15-J NO ÉS UN DIA MÉS, AQUELL 15-J DEL 1977 VA CANVIAR LA HISTÒRIA DE CATALUNYA, D'ESPANYA I DE MOLTS DE NOSALTRES.

LA PRIMERA VEGADA PER A MOLTS, I ESPERANT REPETIR-HO MOLTS ALTRES (40 ANYS DESPRÉS)

Tot avançant pels camins de la història de catalans i espanyols ens trobem davant d'una data realment important de la més recent història en comú, la data que significà el retorn a un sistema democràtic que havia quedat esborrat des del moment que fou "derrotado y cautivo el ejército rojo" (només parlem del 1939). Recuperar una nova manera de viure va ser una alegria pels que ja a una edat avançada van poder reviure allò que havien viscut a la seva joventut. Els que erem adolescents-joves veiem com estàvem vivint un fet "històric", bé perquè ens ho deien o bé perquè havíem "madurat" massa ràpid en una Catalunya-Espanya en plena transformació.

Quan ja després de tres dècades pots mirar enrera vol dir que hi ets , que hi eres, i això d'entrada ja és molt. Haver viscut "conscientment" la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques són punts inovidables de la petita història personal, i a més ja donen senyals de quins interessos tenia qui això escriu quan no podia ni votar.

La memòria selectiva em permet poder assenyalar el gran míting del PSUC amb més d'un miler de persones a l'antic cinema "Las Vegas". Qui emoció es podia sentir en aquella sala, quines paraules mai sentides de vells lluitadors, o de joves revolucionaris. Vaig creure que el món estava preparat pel "comunisme", que la revolució obrera podria ser una realitat, que ja avançaríem cap a la república , que... Tantes coses que avui ens semblen pensaments errats, paranys de gent ancorada al passat, utopies en diuen.

D'aquella utopia "viscuda" ens cal quedar-nos amb les peces més clares: que estem vivint en democràcia desde llavors, que estem vivint uns avenços econòmics mai pensats, que estem vivint-patint uns avenços tecnològics com en els països més rics, que estem vivint...

I per a més "alegria" personal avui es constituirà un nou ajuntament a Sant Feliu de Guíxols, amb un nou alcalde SOCIALISTA, just quan han passat 20 anys que vaig pendre possessió per primer cop de regidor de la ciutat. El canvi és substancial, aquell que era un adolescent en aquell moment i encara no hi era el 77, avui serà alcalde, això és tant important com el fet de poder descriure la situació. Els temps canvien però encara ens queda una petita "utopia" que anirem desenvolupant des d'on ens toqui estar.

NO TOT ÉS ABSTENCIÓ

EL GRAN DEBAT ESTÀ OBERT:

QUÈ PASSA AMB L'ABSTENCIÓ? PER QUÈ CATALUNYA "PASSA" D'ANAR A VOTAR? QUI ÉS EL RESPONSABLE? ON ANIREM A PARAR? ÉS FEBLE LA NOSTRA DEMOCRÀCIA? SABEM QUE HAN PASSAT 30 ANYS?

El 27 de maig vam assistir, un cop més, a allò que s'ha acordat nomenar "festa de la democràcia", el moment de poder emetre la nostra opinió i amb això el nostre vot. Quan ja s'ha passat la ressaca de victòries (permeteu-me ser poc modest i manifestar la meva alegria pel resultat del PSC amb en Pere Albó a la meva ciutat -vegi's el post del 25 de maig on fent de "pitonissa Lola" avançava el resultat-), derrotes directes, o pactes agredolços per uns i altres, podem tenir uns moments per procedir a veure com ha anat tot plegat, especialment en el tema de la participació-abstenció que tanta "opinió" està generant. Per cert una opinió mediàtica molt opininable.

Quan la gent va a votar tothom diu que hi ha una democràcia viva i valenta (2003) , quan una part de la població es queda a casa o va a una comunió sense més ni més es posa el crit al cel i es parla de la feble democràcia que tenim. Si a més hi ha un diferencial entre Catalunya i la resta de l'Estat espanyol, ja podem tremolar perquè apareixeran les grans lectures nacionalistes i les lectures antinacionalistes, ambdues interessades en crear "mal rollo" i cercant treure'n el benefici posterior en unes eleccions properes (que ja ens anem coneixent tots malgrat certes sorpreses puntuals).

Vist amb calma em permeto afirmar que estem davant d'una situació complicada però no davant d'una crisi final. Si observem quina participació trobem en pobles petits i mitjans veurem que estem parlant del 70 i del 80 %, unes xifres ben sòlides i gens menyspreables. La gent se sent propera en aquells casos que hi ha vida "democràtica" i a més té més viva la necessitat que hi ha decidir en pobles de tamany reduït, on a més i no cal oblidar-ho encara queden restes, més o menys importants de "caciquisme".

I a les ciutats això no passa. Els ciutadans estan en una mena d'oblit de les seves obligacions i potser això està provocat per diverses raons com la manera de viure en societat, la qualitat que va assolint cada municipi, el viure d'esquenes a allò que ens és comú -el comú que se'n diu en història-, i també una manca de la famosa "proximitat" dels polítics.

Tothom hi diu la seva. La gent de CiU ho té clar, tot és culpa del tripartit -i embolica que fa fort-, la gent d'ERC que això els passa per no haver aconseguit la independència, la gent d'IC-V per la manca d'aprofundiment en la democràcia participativa i la gent del PP per culpa d'en Zapatero! Ningú se sent responsable de res i potser tenen raó però convé aturar-se un moment per veure exactament on són les bosses abstencionistes i anar a treballar sobre el terreny, no sobre el paper que això és el que ens perd massa cops. Fer grans teories és imprescindible però sense el treball de camp no avançarem. Hi ha reptes que només podrem resoldre si estem analitzant i treballant cada realitat, sense capficar-nos en visions tràgiques o en anàlisis demagògics.

CADA CIUTADÀ/NA, A CADA POBLE, EL SEU VOT

DIUMENGE A VOTAR.

NO CAL QUE JO EXPOSI QUIN SERÀ EL MEU VOT AL MEU POBLE. PERÒ TAMBÉ SERÀ UN VOT A FAVOR DE QUI ACOMPANYA AL FUTUR ALCALDE DE SANT FELIU DE GUÍXOLS.

Després de quasi tres setmanes sense pensar gaire recupero el temps perdut intentant deixar constància de l'experiència viscuda dins de la sisena campanya d'unes eleccions municipals que he viscut i a més alguna opinió sobre qüestions molt locals que no em puc estar de comentar.

Cada cop és més ampli el nombre de candidatures que es presenten a molts municipis, és una mica allò de que "tothom si veu amb cor" de posar-se en política. No cal dir que quanta més gent hi ha implicada més garanties té el sistema democràtic, però també hi ha el perill de posar els nostres ajuntaments en mans de l'últim demagog que arriba o d'aquells que es posen en aquest món de la política per acabar de fer-se el seu patrimoni físic o el seu ego personal.

Resulta massa fàcil enredar al personal que està desenganyat -això diuen- de la política, i fins i tot hi ha qui ho manifesta com una cosa "lletja". Aquests neo o parafeixistes estan apareguent en moltes ciutats i pobles, i curiosament han fer bandera del seu apoliticisme enimg del fang de la política local, quina contradicció!.

Hem vist personatges estrafolaris o "freekis" a moltes candidatures, gent gens preparada que fa esforços i gent molt preparada que fa esforços, però en negatiu, per no ser votats. Hi ha una barreja brutal de tota mena de situacions i condicions que són símbol d'una bona situació del sistema però no per això deixen de sorpendre.

Un element a destacar en aquesta campanya que m'ha cridat l'atenció és el dels colors, per primer cop el TARONJA s'ha convertit en el color de la DRETA arreu. Tots els partits de la dreta tradicional (CiU i PP), tots els independents de dretes i els propis Ciutadans han triat el mateix color. Què voldrà dir tot això? No ho sé ben bé però com a mínim ha simplificat les coses i cadascú es presenta amb el color que creu més oportú, i així no s'enganya a l'electorat. Quina sorpresa hauran tingut les ments pensants de tota la dreta quan han vist la coindidència! En el fons ja se sap que es van semblant cada cop més per acció o per omissió.

I permeteu-me que us digui que on em tocarà votar hem vist coses ben tragicòmiques, tant amb colors com en candidatures, però el que està clar és que VOLEM UN CANVI, EL QUE TOTS VOLEM, i no estem disposats a deixar ni un dia més el govern de la ciutat en mans d'aquells que diuen que en TENEN MÉS PER FER-NE! Ja n'han fet prou(s). La ciutadania amb la seva sabiesa resoldrà. I no cal afegir res més dels temes de corruptela que estem veient a alguns llocs amb la presència sempre benvinguda dels personatges del PARTIT POPULAR.

"SE ME ENAMORAR EL ALMA" DEIA I.P.

LA MARBELLA D'ÀRABS FARCITS DE PETRODOLARS.

LA MARBELLA DEL GIL ÀNIMA DE LA CORRUPCIÓ SENSE FI.

LA MARBELLA DELS POCAVERGONYA DE JULIANES, MARISOLES Y ISABELES -YAGÜE-.

ARA LA MARBELLA DE LA TONADILLERA MÉS "DESGRACIADA" DE LA HISTÒRIA.

Aquest maig es compleix allò de cada dia un raig i potser aquesta normalitat climàtica ajuda posar sobre la taula algun tema que no sigui el del canvi climàtic o les seves conseqüències. El canvi de clima polític ja es veu que no canvia ni volguen, que cada dia hi ha tema per no perdre el temps amb altres històries menys interessants.

El que no sabíem era que aquesta setmana, que també es de les "creus de maig" (a Figueres o Sevilla) assistiríem a la cruxificció d'una de les persones més "estimades" i "odiades" dels "famoseo" espanyol, la tonadillera viva més destacada en aquests moments, la inigualable- per alguns- ISABEL PANTOJA. Ella, una professional de la "canción española", es veu immersa en un mar de corrupció i especulació, que no té precedents( o potser si i no en tenim constància), i a més la posen unes hores al "cuartelillo" de la policia. Quina culpa en té aquesta senyora dels negocis del seu "company" i la resta de pocavergonyes? On s'ha vist que hagi de passar davant d'un jutge la imatge de l'espanya amb "bata de cola"? I el que és més lamentable, per què el President Zapatero va "anunciar" el tema poc abans de la seva detenció? Un munt de preguntes que ja heu vist que estan donant la volta a tots els mitjans , i que han trobat resposta ràpida entre la penya "pepera" que no es cansa però que cansen, i molt.

No tinc res en contra de la persona d'I.P. (potser és una víctima de tot plegat des del dia que va néixer en aquest món de la faràndula) però que no ens vinguin a voler fer passar bou per bèstia grossa ( que això no es pot dir del President de la Generalitat -només ho pot dir un maleducat com un fill Pujol-)posant-la com una màrtir. Si té alguna cosa a "pagar" que ho pagui, la justícia ja ho resoldrà, i mentre que quedi clar que tots estem contra la corrupció i l'especulació, tant si canten o ballen com si són regidors o alcaldes d'algun poble català ( que ben segur n'hi ha!) o espanyol.

Ja només queda deixar constància que malgrat tot la cançó no és culpable de ser cantada per algú pressumptament corrupte, per això em permeto deixar una lletra que a més d'un alguna cosa podrà dir aquest "Marinero de luces":

Ese barco velero cargado de sueños,

Cruzó la bahía

Me dejo aquella tarde agitando el pañuelo

Sentada en la orilla

Marinero de luces, con alma de fuego y espalda morena

Se quedó tu velero perdido en los mares

Varado en la arena.
Olvidaste que yo gaviota de luna

Te estaba esperando,

Y te fuiste meciendo en olas de plata.

Cantando, cantando

Te embrujo aquella tarde

El olor de azahar.

Ese barco velero cargado de sueños cruzó la bahía...

ENCARA ENS CAL LA POLÍTICA

EL DEL MIG DIU QUE SE'N VA, I HO DIU AMB GANES DE DEIXAR CLARA LA SEVA SITUACIÓ I DE FORÇAR-LA ,A 4 SETMANES D'UNES ELECCIONS IMPORTANTS.

A VEGADES ELS GRANS LÍDERS NO ENTENEN LA CANÇO DE FITO, "POR LA BOCA VIVE EL PEZ".

Quan el món de la política olora eleccions, que és un fet normal i habitual en el darrer any (referèndums i eleccions que no faltin en democràcia), les opinions i les manifestacions públiques es multipliquen amb la intenció d'assegurar-se un titular o amb la intenció de distorsionar l'agenda de l'adversari.

En mig d'estratègies i propostes, més estratègies que propostes en molts casos, poden aparèixer personatges que treballen en solitari, o des de la solitud, amb l'única intenció de ser presents a uns mitjans que en certa manera els "han oblidat".

El que més sorprèn és la força i les ganes de certs líders "jubilats" per aparèixer quan menys els necessiten "els seus". De les actuacions de l'Aznar ja en sabeu la meva opinió, m'estalviu els comentaris agres envers el líder esperitual de la dreta espanyolista i retrògrada. Però aquests dies ha tornat a l'escenari de "l' oasi català" qui podríem anomenar "el nàufrag" de la política catalana dels primers anys d'aquest segle, el fins fa pocs mesos President de la Generalitat, Pasqual Maragall.

No crec sorpendre a ningú si dic que em sento dolgut per les seves intervencions, però més pel que això suposa de distorsió de la realitat que pel moment més o menys delicat en què opina. Si algun líder socialista comptava i espero que segueixi comptant per a ami aquest era en Pasqual, una persona que amb la seva heterodòxia aportava frescor en molts moments genials. Avui això no ho veig així, ho veig més fosc i prenen més força aquelles crítiques que el situen en un espai propi mancat de rigor i de projecte pragmàtic. L'aposta per federalisme no està perduda, encara perdura, i no ha de ser de la mà d'Ibarretxe que se'ns deixi sense esperança de transformar un Estat. Maragall és una persona que es fa estimar i ara convé que no acabi ensorrant tot el seu prestigi amb divagacions que només el portaran a un aillament molt tranquil per a ell però molt lamentable per aquells que en un moment o altre li hem donat el nostre suport.

Calma i tranquilitat, treball i esforç ens han de permetre tenir un horitzó polític ben nítid, sense gavines "blaves" ni "arbres nacionalistes" que no ens deixarien veure el sol, encara que alguns ens hi voldrien posar de cara novament.